dimecres, 31 d’octubre del 2012

Halloween i Castanyada


Halloween i Castanyada

31 d'octubre de 2012


Es parla molt de les festes de Halloween i de com aquesta festa desplaça de mica en mica la Castanyada.
Jo creia que Halloween era una tradició americana que ens havia arribat juntament amb el McDonald i el Burger king. Però he rebut una informació dels orígens del Halloween i m'he llegit el Costumari de l'Amades i m'han agradat les dues explicacions. Pots deixar cada festa al seu lloc, sense fer-se mal l'una a l'altre.
Sembla que a l'antigor a Bretanya, Escòcia i Irlanda festejaven el 31 d'octubre com l'últim dia del calendari celta. Encenien fogueres a les colines per fer fora els mals esperits i creien que en aquest dia les ànimes dels difunts tornaven a casa acompanyats de bruixes i d'esperits. A Galícia buidaven carbasses i hi posaven llum a dintre.
El "trick or treating" que els nens van repetint porta per porta demanant alguna llepolia a canvi d'una cançó, veureu com té la seva rèplica en la nostra tradició de Tots Sants.


Quan va arribar el cristianisme va establir el primer de novembre com el dia de Tots Sants i el dia 31 va passar a dir-se All Saints'eve, vigília de Tots Sants, o també all Hallow'eve, ja que hallow, en anglès antic, significa "sant", sagrat". I d'aquí va derivar a Halloween, vigília del dia sagrat, o del dia sant.
Moltes tradicions del Halloween es van convertir en jocs infantils i quan els irlandesos van emigrar a Amèrica es van endur les seves tradicions i les van implantar allà. I com a Amèrica no hi ha història antiga, ni tradicions, ja que els europeus vam aniquilar tots els indígenes del país, els americans van anar adoptant els costums que els arribaven amb els emigrants.
Tot això el 31 d'octubre.


Segons Amades, font d'informació exhaustiva, clara i meravellosa per a qui ens agraden les tradicions i els seus orígens, la castanyada es celebra el dia 1 de novembre. Des del migdia fins al migdia de l'endemà es dedica el temps als difunts.
A molts llocs encenien focs i es posaven espelmes perquè les ànimes dels morts trobessin el camí de casa. En altes llocs portaven el menjar al cementiri i menjaven sobre les tombes. També hi havia el costum de deixar a la nit la taula parada pels morts, amb menjar i el foc encès per escalfar-se. I al matí donaven el menjar a un pobre que el demanés  A Barcelona, als infants, els feien dir un parenostre per cada castanya que menjaven. Els nens acostumaven a anar per les cases dient: Dia dels Morts, si voleu fer caritat. Els donaven fruites seques, dolços, i poques vegades, diners. I ells feien una pregària pels difunts. Les castanyes es torraven a la llar de foc i també es menjaven pastisset de massapà, panellets. 


Recordo el meu pare, assegut vora el foc torrant les castanyes i passant les tres parts del rosari, misteris de goig, de dolor i de glòria,  per les ànimes dels morts de la família. Els passava a una velocitat tal que no ens deixava temps ni de contestar l'avemaria. Però la tradició era resar-los i ho fèiem.


Després embolicàvem les castanyes amb una manta i esperàvem una estona a menjar-les, tal com diuen que s'ha de fer perquè l'escalfor faci el seu fet.
I això es feia el dia 1. I el 2 s'anava al cementiri a portar flors als difunts i a Missa Major.


Parlem ara de món globalitzat. El voleu més globalitzat que en temps antics? Totes les tradicions, els costums del diferents llocs i països, fins i tot els relats de la Creació de diferents religions, els contes infantils, tots, són iguals o molt semblants per tot arreu. I en aquell temps no hi havia internet ni res semblant. Sembla que l'imaginari popular és molt universal i els homes sempre s'han fet les mateixes preguntes sobre l'origen de l'home, sobre la mort, sobre el més enllà  i que la por i el foc han estat sempre presents en les històries que s'explicaven a la vora del foc o asseguts en una pedra voltats de nens.



diumenge, 28 d’octubre del 2012

La festa de la castanya a Viladrau




La festa de la castanya a Viladrau

27 d'octubre de 2012

Avui hem anat una colla a dinar a Mas Molins, a Viladrau, però abans ens hem arribat a la fira de la Castanya. M’encanten les fires! La plaça de Viladrau i els carrers del costat plens de paradetes i, tot i que plovia, ben plens de gent. Al bell mig de la plaça un gran foc per torrar castanyes



i, a més, hem vist un parell d'estris molt curiosos per torrar  castanyes. I ens han dit que es llogaven! És perfecte per una colla una mica nombrosa.
Gírgoles de castanyer
Les parades de menjar totes tenien productes a base de castanyes: pa de castanyes, botifarra de castanyes, dolços amb castanyes... Era una temptació molt forta! Hem provat unes castanyes banyades amb xocolata que eren molt bones i hem comprat una llonganissa de senglar i una de cérvol. En Jaume té esmorzar per dies... si no venen abans els fills i néts i s'ho acaben en un tres i no res!
Els balcons de la plaça estaven plens d'escombres; el dia 31 a la nit celebren la Nit de les Bruixes. Sembla que al segle XVIII hi havia bruixes a Viladrau i ho commemoren aquest dia. També hi havia ratpenats decorant els carrers.
 
 
Hem hagut de deixar-ho aviat perquè ens esperaven a dinar. Mas Molins, la casa que tenen els jesuïtes i on els nostres fills han anat de colònies durant molts anys, ens acull un dia a l'any i fem la castanyada amb un grup d'amics de la CVX de Casp. La Rosa, com sempre, porta molt menjar, tot boníssim, sobretot les ametlles salades fregidetes, i els rosegons, una mena de panellets que fan a Alacant, la seva terra. Tothom porta coses i dinem amb bona companyia i a gust. En Raimon, l'ànima de la casa, és amb nosaltres i està atent a que li cuidem la casa i la deixem ben neta i arregladeta.
 
Mas Molins
Avui, abans de marxar i de cantar l'hora dels adéus, he estat parlant amb una amiga i m'ha comentat una cosa que explico ara perquè no ho vull oblidar. És una cosa dolça. serena, profunda... Si un dia escric una novel·la ho faré sortir... Sembla que la seva àvia, la iaia Lola, ja amb noranta anys, sovint es quedava quieta, amb els ulls tancats, somrient, i si li preguntaven alguna cosa deia: un moment, estic en recordança... estic ballant un vals amb l’avi... I al cap d'un moment obria els ulls i preguntava què volien. Què bonic, estic en recordança! Arribar al final de la teva vida i tenir la il·lusió de tancar els ulls i recordar moments feliços, i reviure'ls. I no tenir vergonya ni cap problema en dir-ho als néts, tranquil·lament, serenament, quan et pregunten! Aquesta imatge d'àvia és la que m'agradaria donar jo quan sigui velleta; em temo però, que el meu caràcter no és tan tranquil i serè com el de la iaia Lola, però no desespero. Amb el temps tot va col·locant-se al seu lloc, també la rauxa i el neguit, i crec i espero que m’arribi la serenor i el somriure de la iaia Lola!
 
 
 

 


Un dia complet, festiu, que ens farà a tots augmentar un quilo demà... però un bon dia!
 

 

divendres, 19 d’octubre del 2012

Macbeth


MCBTH
(Macbeth)
de William Shakespeare

 
Versió lliure d'Àlex Rigola
 
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita
 
19 d'octubre de 2012
 
Traducció: Salvador Oliva
Direcció: Àlex Rigola
Actors: Joan Carreras, Lluís Marco, Oriol Guinart, Alícia Pérez, Míriam Iscla, Marc Roríguez
 
He anat al teatre amb la idea que no m’agradaria la posada en escena. Massa fora dels cànons i de l'estètica de Shakespeare. Però un cop ets allà vas entrant en l’espai que t’han dissenyat i t'agrada.
Reconec que no es pot resumir en tan poc temps tota una obra de l'autor, que si no coneixes una mica l'obra et quedes en blanc... Però deixant apart la primera impressió de veure en pantalon curtet d’esport al Macbeth i amb camisola a lady Macbeth, i amb pantalons curts i la samarreta del Cèltic de Glasgow d'Escòcia als altres actors, després t'hi acostumes i saps veure-hi més enllà. Aquesta obra diuen que porta mala sort i per això mai no l'anomenen pel seu nom sinó que diuen" l'obra escocesa". El rei Duncan és escocès, d’aquí les samarretes blanc i verdes, i en Macbeth i la seva dona han de portar poca roba ja que a la segona par surten ben despullats per enfrontar-se a la sang del qui han fet morir, rebolcar-se en ella i morir de remordiment i espant i amb conformitat per les seves males obres. Res no serà igual després de cometre una falta conscientment, res no serà igual després de matar.
Tres bruixes anuncien a Macbeth que serà compte de Cawdor i després rei d'escòcia i que el seu amic, Banquo, serà pare de reis. Poca estona després el rei Duncan apareix i li comunica el nou títol de compte. Creient-se doncs l'auguri de les tres bruixes decideix amb l’empenta de la seva dona, matar al rei, i així ho fa. Però des d'aquell moment els remordiments no el deixen viure i l'empenyen a cometre més crims perquè li quedi el camí net per ser Rei, i perquè els seus fills siguin també reis i no els fills de Banquo, tal com havien predit les bruixes.
L'escenari, una caseta de fusta, un sofà a l'altre banda i enmig una pila d'arbres amb rodetes que fan anar com volen. Els actors molt bé. Són pocs i fan diferents personatges. Quan fan de bruixes porten una careta de Mickey. Tot és diferent de com t'esperes, excepte les paraules: són Shakespeare!
En el tríptic posen algunes de les frases típiques de l'obra i en reprodueixo alguna:
 
Malcolm: Una naturalesa
que és bona i virtuosa es pot vinclar.
 
Bruixes: El que és bonic és lleig
i el que és lleig és bonic.
 
Duncan: Si jo fos el porter del dimoni,
no donaria l'abast a fer girar la clau.
 
Lady Macbeth: El que està fet no es pot desfer.
 
Macbeth: Els fets contra natura
engendren desgavells contra natura.

La vida és una història plena de soroll i fúria
explicada per un neci.
 
 
En Joan Carreras, Macbeth, té un paper difícil i el broda. Quan el veus al començament penses que no estarà a l’alçada de l’obra i després et treus el barret! I tots treballen molt bé i fan que l’obra resulti harmoniosa i forta i tremenda malgrat parlar sense crits, bella tot i la vestimenta que al inici t’ha impactat profundament.

Molt bona!



dijous, 18 d’octubre del 2012

Ha mort el Quimet


QUIMET

17 d’octubre de 2012


Ha mort el Quimet, el marit de la Maria Rosa. Portava ja temps amb molts mals i no ha estat un bon malalt. Era una persona diferent de tothom, extravertit, generós, xerraire, molt bona persona. I l'havies d’acceptar com era o deixar-lo córrer.
Voldria recordar-lo com era, el que jo he pensat d'ell, i com que la Maria Rosa m’ha demanat que parlés del Quimet a l'església, ho poso també aquí, al blog, on hi guardo les coses que vull recordar, que vull rellegir de tant en tant.
Això és el que he escrit sobre el Quimet i el que he llegit a l'església.
 
Quimet, què puc dir de tu? Et conec de fa molts anys, des que vaig entrar a la família. I la teva imatge, la primera que em ve al cap, és  passejant amunt i avall del menjador explicant l’últim viatge al Brasil, a Cuba, allà on fos, les experiències amb la gent i sempre, sempre, amb la maleta feta per entornar-te’n quan poguessis.
Has estat una persona atípica, diferent, peculiar. Has estat un esperit lliure i generós i gens convencional. Has fet sempre el que et semblava que havies de fer, segur de tu mateix, però mai forçant als del teu voltant a pensar o a actuar com tu. Has estat respectuós amb tothom i has estimat molt. La gent gran t’estimava, la Lola, l’Olga, només tenien per tu paraules d’estimació, del teu bon cor. I tu les estimaves i respectaves. I animaves! El teu cor era molt gran, molt. Tant que hi cabíem molta gent, tots. Tots els que et voltàvem o que tu anaves a buscar. Has estat un esperit inquiet. Crec que has mantingut fins a l’últim minut de la teva vida l’esperit i la il·lusió d’aquell nen petit que tots portem a dintre però que no sempre som prou valents per fer aflorar. No va ser abans d’ahir que deies al metge que a la que et trobessis una mica millor te’n tornaves a Cuba? Tu has estat molt valent. Has estat clar i net. No crec que tothom t’entengués però tampoc crec que t’hagis pogut guanyar cap enemic. Erets bo. Un home bo, estimaves i et preocupaves per tothom. Crec que molts, entre els qui m’hi compto, hem envejat una mica la teva manera de fer les coses, la teva normalitat en fer el que creies que havies de fer sense preocupar-te si era políticament correcte o no. Mai vas voler fer mal i no crec que en fessis a ningú. Has estimat i has estat estimat. Tots vam acceptar la teva manera de fer i actuar, sobretot la Maria Rosa i en Jaume,  i tu vas acceptar la nostra. I així vas viure, vam viure, amb pau i harmonia.
I una mostra més d’aquest esperit lliure, desacomplexat, és la música que vas demanar que toquessin el dia que t’acomiadéssim: l’himne del Barça! Molta gent dirà: ara no toca, això, no és el moment. Però per a tu sí que és el moment i la Maria Rosa i en Jaume han volgut respectar la teva voluntat i avui sentirem les tres peces que tu vas demanar pel dia d’avui.

Ha arribat ara l’hora de l’adéu. Tot té un inici i un final. Aquests últims mesos tu no erets feliç, no t’agradava el tipus de vida que havies de portar. Estic segura que has mort convençut que era la teva hora. Vas morir amb la cara serena, en pau. Et vam deixar marxar tristos però sabent que en el fons era el que tu ara desitjaves.
Deixes enrere la gent que t’ha estimat i que t’estima, un nét que recordarà sempre al Quimet, i una família i amics que volem recordar-te inquiet, passejant i rient, obrint maletes i ensenyant-nos munts de coses que feies anar amunt i avall.

Quimet, descansa en pau. Pels qui tenim fe sabem que estàs en bones mans i que des del cel seguiràs les nostres vides. Pels qui no tenen fe queda el teu record, difícil d’esborrar, i l’amor i l’afecte que ens tenies i et teníem.
Una abraçada, Quimet!    
                                                                                                         
 Maripepa

divendres, 12 d’octubre del 2012

Països Bàltics 5 - Estònia -


Països Bàltics 5 - Estònia
Pärnu i Tallin


Del 27 de maig al 3 de juny
amb el Teo i la Maria Clara

Anar a Països Bàltics 1

Eesti - Estònia


N'hi diuen el país de l'aigua ja que una gran part del seu territori és marítim, amb grans illes. I amb rius i llacs. La seva llengua és d'origen finoúgric i tot i que la seva religió és la luterana, la presència molt nombrosa de russos fa que el cristianisme ortodox hi sigui molt present.
Els russos no poden tenir la nacionalitat estoniana si no parlen estonià; i és molt difícil. Aquesta llengua té 14 declinacions i 14 casos i no té preposicions, es posen rere el nom. I no té futur.
Com estan a prop de països més rics que ells poden exportar. Viuen molt del turisme finlandès i rus.
L'origen d'Estònia i dels estonians es situa fa uns 6000 anys. Després de tres segles en què els països veïns se la disputaven van aconseguir la independència l'any 1918. Però l'any 1940 Stalin va ocupar el país i durant 50 anys van patir deportacions i camps de concentració. Cap als anys 80 la oposició al règim soviètic i l'esperit independentista es va anar imposant i després de pacífics moviments van aconseguir la independència el 4 de març de 1990 i a l'agost del 1991 va ser reconeguda per la URSS. Al 2004 es va incorporar a la Unió Europea i actualment és un dels membres més avançats.
A Estònia la rebel·lió anti-soviètica va rebre el nom de "La Revolució de les Cançons". I això diu molt a favor de la gent del país. Durant el segle XIX la Societat d'Escriptors van convertir el folklore en un dels factors que més ha unit al país. I aquestes activitats tradicionals van servir per a denunciar l'ocupació soviètica.
La primera vegada que Estònia  va aparèixer en un mapamundi va ser l'any 1154 gràcies a Alejandro Al Idrisi, cartògraf que va fer un mapamundi al revés; el nord el va col·locar al sud i el sud al nord.



Pärnu
Ens aturem a Pärnu, ciutat balneari i un dels centres culturals més actius del país. Situada a l'estuari del riu Pärnu va ser molt bombardejada durant la Segona Guerra Mundial i ha estat força restaurada.
En un dels carrers principals trobem l'estàtua de Johann Voldemar Jannsen, periodista i poeta, fundador del primer diari del país i autor de la lletra de l'himne nacional estonià.


La Torre Vermella, l'edifici més antic de Pärnu, del segle XV,


l'Església Ortodoxa, Jekateriina kirik, barroca, dedicada a l'emperadriu Catalina la Gran.


Els carrers són amples i nets, alegres; dóna gust passejar-s'hi.



Tallinn
I arribem a Tallinn. És petita i per tant, acollidora. Tot i la convulsa història que han patit conserva la seva aparença medieval. És una ciutat encantadora. No et canses de passejar-t'hi i d'escoltar les llegendes, històries i vivències que t'expliquen.


Vam començar amb un circuit cap al parc Kadriorg, als afores de Tallinn, a dos quilòmetres del centre de la ciutat.  Allà es pot contemplar el Palau Kadriorg construït pel tsar Pere I. Allà mateix, en el parc, hi ha un immens auditori en forma de conxa construït en la dècada dels 60 on hi caben més de 100.000 persones. Cada cinc anys hi ha una festa on tothom va amb vestit regional i canten cançons. Segons el vestit pots saber de quina regió són.


Dalt d'una petita colina hi ha una estàtua del compositor i director coral Gustav Emesaks, conegut com el Pare de la Cançó, que mira cap al amfiteatre. Durant gairebé 50 anys va ser el líder del moviment del festival de la cançó. Una vegada més va ser el cant el signe de la independència i en el festival de l'any 1988 es va fer una rotllana llarguíssima, cantant cançons populars, i per primera vegada la policia no hi va intervenir. Va ser  el inici d'una nova etapa.


Sortint del parc vam passar pel Memorial Russalka. És un monument de bronze de l'any 1902, per recordar el novè aniversari de l'enfosament del vaixell de guerra rus Rusalka, "Sirena", anant cap a Finlàndia. El monument representa un àngel que sosté una creu ortodoxa en la direcció assumida pel naufragi. Durant el règim soviètic la creu va ser remoguda i l'àngel va assenyalar la mar amb la seva mà nua.


Ja dins de Tallinn, a la colina de Toompea, hi trobem el castell amb el Parlament, i la Torre Kiek in de Kök -el vigilant de la cuina-,



la catedral ortodoxa Alxandre Nevski, símbol del poder dels tsars, amb un iconostasi molt bonic que no deixen fotografiar


però que jo ho vaig fer des de fora...


la Catedral de Santa Maria, luterana, amb bancs adequats al fred, amb mantes incloses,


i sobretot uns miradors excepcionals amb vistes a tota la ciutat i el port.




Baixem pel carrer de Pikk jalg, de la cama llarga, amb contraposició al del costat que és de la cama curta. Pel primer passaven els cabalers amb carruatges, pel segon, més estret i pobre, hi passava la gent a peu. A les parets del carrer Pikk jalg actualment hi ha sempre pintures penjades d'artistes locals. I a baix de tot podem veure la Porta de l'Enemistat, que separa als rics dels pobres.


Arribem a la ciutat vella, la Vanalinn, el centre neuràlgic de la ciutat medieval. Allà trobem l'església més antiga, la del Sant Esperit, l'església dels pobres, amb el rellotge més antic de Tallinn,



i l'antiga Raeapteek -farmàcia- Burchart, documentada l'any 1422,


l'Ajuntament, un dels pocs edificis gòtics civils del nord d'Europa, a la plaça Raekoja Plats,


i a la plaça de l'Ajuntament vam trobar-nos un concert de música clàssica, i l'endemà una representació medieval, amb vestits d'època,


El pou dels gats, on llançaven els gats morts per calmar al diable,


i vam contemplar els massapans típic del país i vam provar la xocolata més coneguda del país, la Kalev i vam visitar l'antiga cerveseria al carrer Dunkri.


La ciutat està voltada de muralles.


Vora el port trobem la Torre Margareeta la Grossa,


i prop d'allà però fora de la muralla hi ha el Memorial al ferri Estònia. El vaixell es va enfonsar el 1994 al Mar Bàltic en un dels pitjors desastres marítims en temps de pau del segle XX. Van morir 852 persones i el monument et recorda la silueta d'un vaixell.


Seguim per les muralles i trobem l'església neogòtica de Sant Olav, un dels símbols més visibles de Tallinn. Construïda amb fusta l'any 1267 va cremar-se l'any 1820 i va ser reconstruïda. Si es puja dalt de tot es pot veure una vista molt bonica de la ciutat i el port.


Una altra porta per entrar a la ciutat és la que dóna al carrer Viru, el més comercial de la ciutat. S'hi entra a través de dues torres de l'any 1454.


Els carrers són encantadors per passejar i hi ha moltes zones verdes amb arbres i verd.



El pi és el símbol de l'home i el bedoll de la dona. I quan la dona estoniana té, o tenia, problemes s'abraçava a un bedoll i li explicava el que li passava. Era una mica el psicòleg d'ara... més barat i potser igual d'eficaç. Però què bonic pensar que les dones buscaven un element de la natura per tirar endavant!




I ja per acabar vam visitar el
Museu a l'aire lliure de Rocca al Mare, a cinc quilòmetres de Tallinn. És un conjunt de 72 cases, enmig del verd, que ens deixen veure com vivien els estonians als segles XVIII i XIX. Molins, cases de pescadors, cases molt maques, altres més humils. Totes les vivendes estaven ocupades amb gent vestida d'època, filant, treballant, tenint cura dels animals, fent artesania... El lloc és idíl·lic, et passeges més d'una hora i et relaxes i gaudeixis d'una pau i tranquil·litat que ja necessitàvem acabant ja el viatge.


Allà ens van explicar que la riquesa del país era el carbó esquist.
I que als homes els representaven amb un pi i a les dones amb un bedoll, com ja he dit abans. Així, quan naixia un infant, el pare posava una branca de pi o de bedoll a la porta i així tothom sabia si el que havia nascut era nen o nena. I quan va ser el moment de posar cognoms a la gent van agafar noms del entorn, del món rural, i encara actualment els cognoms més usuals són Poma i Roure.



Les teulades de les cases les feien amb joncs coberts de cendra i això feia que l'aigua no pogués passar dins de les cases. Les cases eren de l'amo i la gent treballava tota la setmana per a ell excepte el diumenge que ho feien per a ells mateixos. Un cop a l'any posaven una escala al sostre i per un forat deien penjaments de l'amo, tants com volien, i així es desfogaven. Les portes eren molt petites per protegir-se del fred.

Els sostres eren molt alts i hi guardaven el blat i altres cereals perquè es ventilessin ja que com plou molt quan el guardaven potser encara no era prou sec. Als 40 anys la majoria eren cecs per culpa del fum de la llar.
Ara ho veus meravellós, un passeig encantador però si penses en les condicions de vida de l'època no ho devien passar pas gaire bé...





I compten amb una col·lecció de tapissos extraordinària.



I aquí acaba el nostre viatge. He trigat molt a acabar la crònica però entre l'estiu i altres coses no he tingut massa temps.
Un viatge molt bonic, profitós, amb bona companyia i del qual en guardem un bon record.


I una bonica foto que m'ha proporcionat el Lander. És sortint de Rocca al Mare i la vista és de veritat molt bonica!