dissabte, 31 de gener del 2009

El pa dels àngels




El pa dels àngels
Col·leccions de la Galeria dels Uffizi
de Botticelli a Luca Giordano

Caixaforum


31 de gener de 2009







Aquesta col·lecció ens ve de Florència, de la galeria dels Uffizi Són obres que tenen guardades als soterranis, per tant que habitualment no s'exhibeixen, i que, un cop l'any, en treuen unes quantes i munten una exposició.

Aquest any el tema elegit proposa un recorregut per l'espiritualitat d'occident al voltant del tema central dels sacrifici del Fill de Déu que redimeix l'home del seu pecat original. Hi destaquen pintures de Botticelli, Luca Signorelli, Il Parmigianino, Luca Giordano i Cristofano Allori.

Comença amb uns tapissos que representen el Sant Sopar, el Davallament de la Creu i la Resurrecció. En l'eucaristia, el cos de Crist és el pa dels àngels.


A partir d'aquí l'exposició va recorrent l'antic i el nou testament amb els seus paral·lelismes. En la creació d'Adam anticipa el sacrifici de Crist per culpa del pecat original. En el sacrifici de Isaac anuncia la mort de Jesús i en el mannà del desert anuncia el pa dels àngels, l'eucaristia.

Després contemplem unes imatges de Maria amb el nen, quasi sempre amb Joan Baptista al costat. Unes vegades el Nen està trist, agafant la creu que porta Joan, d'altres llegint amb la seva mare les escriptures, que anuncien la seva mort... N'hi ha una, atribuïda a Michele di Ridolfo que impressiona notablement: Jesús dormint a la falda de Maria en la mateixa posició que veiem en les representacions del davallament de la Creu.


Les últimes sales estan dedicades al Sant Sopar, la mort i la Resurrecció de Crist. Una de les representacions del sant Sopar, no en recordo l'autor, pinta les figures dels apòstols de manera diferent a què estem acostumats; i sembla reconèixer tres dones enmig dels apòstols.


Una Mare de Déu al costat dels símbols de la passió de Crist, amb uns versos de Dant, "No es pensa en la sang que costa", clou l'exposició.




La contiuïtat del relat bíblic ens mostra des de la simplicitat del classicisme fins a l'exaltació del barroc, en una recerca de nous recursos expressius.

dijous, 29 de gener del 2009

El retrat de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement -3


El retrat de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement

José Enrique Ruiz Domènech, catedràtic d'Història Medieval de la UAB i director de l’Institut d’Estudis Medievals

Aules d'extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya
29 de gener de 2009


El Retrat de la dona és una aportació de la cultura europea dedicat a la dona i protagonitzat per la dona. El coneixement del cos determina la configuració de l’ànima.
Al S. XIV el model de dona ens ve de la cultura religiosa. S’aplica la Mare de Déu com a model; després es desprenen d’ella i la societat es torna laica.
Al S. XV i XVI és quan trobem els millors retrats de dona. Arriben quasi a la perfecció. L’un supera l’altre. I el motiu és simple: les dones encarreguen els seus retrats a pintors famosos, però els fan firmar una acta notarial segons la qual si el retrat no reflexa les seves virtuts i bellesa no se li pagarà la feina. I els pintors s’esforcen cada cop més per poder cobrar i per ser dignes de ser reclamats per més dones com a retratistes.
A “L’Anunciació” de Simone Martini, veiem una dona, Maria, sorpresa en la intimitat de la seva cambra, llegint un llibre. Quan se li apareix l’àngel ella no tanca el llibre, simplement posa un dit entre els fulls, pensant que el soroll o el sentiment que nota serà cosa passatgera. No és que s’hagi buscat una expressió fantasiosa per aquest retrat: la dona, en aquella època, llegia, sola en la seva cambra, i tenia la seva vida privada i intel·lectual; cosa que els homes, analfabets, no tenien. El llibre que llegeix la dona de la pintura li educa la imaginació o la fantasia? Si li educa la imaginació és cosa bona; si la fantasia, ja no és tan bona.
Al S. XIV, a Flandes, el retrat va servir com a document fotogràfic per reconèixer un rei presoner. La família el va reconèixer en un retrat i va poder ser alliberat. La perfecció.
En menys de 40 anys neix la perspectiva. Entre el jo i el paisatge.
A Florència, al S. XIV, trobem pintors com Giotto.
Primer els retrats són de perfil, amb pentinats, vestits, objectes d’adorn, cosa que produeix un efecte consumista en la societat.
El S. XV és l’imperi dels objectes. Apareixen les joies i la pintura es converteix en representació social. Els objectes i les robes passen de moda molt ràpidament i el comerç s’agilitza per donar sortida a tot el que teixeix i treballa. Això representa un gran canvi en el cos i en el món de la dona. I comença la recerca de la diversitat de les dones.
Les dones comencen a portar anells i els orfebres veuen que és més rentable fer anells per dones que per bisbes. En venen més.
La dona aprèn gestualitat: ha d’aprendre a seure bé, a moure els braços o les mans o la cara... els retrats es converteixen aleshores en elements educatius.
I llavors apareix la cosmètica, gran troballa europea.
L’any 1460 Botticelli ens regala una dona amb cabells arrissats i camafeu. És el començament d’una època de recuperació de tot el que sigui antic. Passió per la recuperació.
També en aquest temps es comença a donar una gran importància al fons de la pintura. Si vas ampliant algun dels quadres d’aquesta època hi veus excel·lentment dibuixats els poblets, cases, arbres o el fons que sigui amb una gran perfecció miniaturista. S’estableix la relació entre la dona i el fons del quadre.
Leonardo da Vinci va ser el retratista per excel·lència de les dones. És la maduresa en el retrat de la dona. “La dama de l’ermini”, que podem veure a Cracòvia, ens ensenya l’ànima, la preocupació, amb l’emblema de Ludovico Sforza, el seu amant, amaestrat.

El retrat de Ginevra de Benci, ara a Washington, té una especial lluminositat que recorda la pintura flamenca.
De “La belle Ferronnière”, a Paris, es va dir que se’n podia “sentir l’olor”, la seva pell és perfecta i tan natural com si fos de debò. Porta una joia al front que no és d'aquesta època sinó del S. XVI, i per això es pensa que va ser afegit més tard.
La Gioconda, sembla que pensi sobre la història del retrat, perquè a partir d’aquí el retrat de dona no podrà anar més lluny.
El nen, a través de la pintura religiosa, entra en el retrat de dona... i la dona en surt.

dilluns, 26 de gener del 2009

Les encantades



Les encantades


El Cau ple de lletres
Edtorial Terrassa



Llegit el gener de 2009


El pròleg d’aquest llibre és força llarg. I molt, molt dens. El firma Josep Lluís Badal. Tot llegint-lo m’anava sentint cada vegada més i més petita. Jo no he llegit Moby Dick. Però si l’hagués llegit segur que no n’hagués tret res. No hagués entès ni un borrall. Perquè tal com ens explica el senyor Badal tot és metafòric. I jo que em creia que es tractava d’una balena molt grossa i d’un arpó molt potent!

Quan comences el llibre t’adones que estàs davant d’una de les més belles composicions literàries nord-americanes. L’acció, no, l’acció no perquè quasi no n’hi ha d’acció, els fets, la narració transcorre per unes illes del Pacífic que n’hi diuen “encantades”. Són tan difícils d’arribar-hi sense fer malbé l’embarcació que quasi ningú no s’hi acosta. Només mala gent que s’amaga i alguns desgraciats a qui el capità abandona a la seva sort. Encara que vegis la crueltat o la por o la força immensa de la natura és bell de llegir.

Però el més bonic, el que és dolç i agradable de llegir és l’explicació que fa de les illes, la descripció d’on estan situades, com són, els vents que fan anar els vaixells amunt i avall... És un llibre de capítols curts, molt agradables de llegir i que es podria recomanar com un medicament: llegir un capítol cada dia abans de dormir.
Està molt ben escrit i molt ben traduït.

A la contraportada podem llegir:
Viatge a una regió extraordinària del Pacífic, a l’infern o a l’interior de l’individu, aquest conjunt unitari de narracions basteix un univers inquietant i simbòlic, a votes nihilista i cruel, impotent davant el dolor, fascinat per la bellesa del món visible i per les històries personals que guarda. Però, sobretot, l’obra s’obstina a construir-ne un correlat lingüístic, riquíssim, que permeti a l’home de “sobreviure’s a si mateix”.

dijous, 22 de gener del 2009

Garrick


Garrick

Cia. Clownic
Direcció: Tricicle


Teatre Poliorama

22 de gener de 2009

Actors: Antonio del Valle, Eduard Méndez i Jaume Ortanobas


Aquesta obra l'està representant El Tricicle, però avui hi ha havia l'assaig general de la mateixa obra representada per la companyia Clownic, de Tricicle.
Garrick és el nom del primer risoterapeuta del segle XVIII, i veient aquesta comèdia diuen que et guariràs de tots els mals de l'anima, oblidaràs els problemes i la rutina fent moure els quatre-cents músculs que fas servir quan rius.
Els actors treballen molt bé, "imiten" al Tricicle amb molta gràcia, però ens hi hem d'anar acostumant de mica en mica. En cada gag hi veies un representant del Tricicle en concret i no als actors que ho fan ara.
Els gags són bons, fan riure. Els protagonistes són tres científics que a través del espectacle-conferència, ens expliquen els beneficis del riure i aconsegueixen que el públic rigui a gust.

El Tricicle diu: Després de 27 anys de professió ens hem adonat que no som actors; som "RISOTERAPEUTES QUE TREIEM PENES"; així doncs, a partir d'ara actuarem amb bates blanques i no descartem que en un futur no molt llunyà, els nostres serveis siguin inclosos a la Seguretat Social perquè, com deia Erasmo de Rotterdam, "riure's de tot és de babaus, però no riure's de res és d'estúpids".

El joc dels idiotes




El joc dels idiotes

de Francis Veber

Teatre Condal

21 de gener de 2008



Adaptació teatral del guió original de "La doublure"
Versió: Marc Rosich
Direcció: Antonio Calvo
Producció: FOCUS


Actors: Joan Pera, Lloll Bertran, Gretel Stuyck, Pere Ventura, Rafa Cruz, Roman San Gregory
....

Típic vodevil que m'ha recordat els de la meva joventut. Essent el mateix autor de "El sopar dels idiotes" no té res a veure una obra i altre.
En Joan Pera sempre fa riure. Té gags bons, altres no tant, però si hi vas sabent què vas a veure pots passar una bona estona i riure . La Llol Bertran m'agrada més quan fa esquetxos -recordeu el del vídeo?-. En teatre la trobo una mica fluixa.
El que no em va agradar és el que considero falta de professionalitat. Riuen més els actors que els espectadors. Comprenc que si en Joan Pera improvisa, diu "morcillas", els actors tenen ganes de riure; però ahir va haver-hi estones que van haver d'aturar-se i tot per poder parar de riure.
Tot plegat, una obra distreta, que fa riure, nostàlgica d'altres temps, que es pot veure perquè és en Joan Pera qui la protagonitza.

dimarts, 20 de gener del 2009

Les dones i la cultura literària a l’Edat Mitjana - 2 -



Les dones i la cultura literària a l’Edat Mitjana


José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'Història Medieval de la UAB i director de l’Institut d’Estudis Medievals

20 de gener de 2009


A la sessió hem posat rostre a les dones de la cultura de l’edat mitjana. Hi ha hagut molts noms, moltes històries, molta vida, ha estat molt dens, i tot això no pot anar en un blog. Em reduiré, doncs, a nomenar i explicar una mica la vida de tres dones cabdals d’aquesta època. Va ser a l’Edat Mitjana quan va néixer el desenvolupament cultural, polític i religiós.

Cultural: Eloisa. S. XII. Paris. Estudiosa, sàvia, s’introdueix a l’escola catedralícia. Allà ensenyen també els laics. Es concedeix estatut a la paraula. Es torna a ensenyar als nens sense necessitat de llegir: Paideia. Sense Eloisa la història del pensament i de la filosofia seria un altre. El seu mestre va ser Pedro Abelardo. El món de la cultura era a la “rive gauche” i ell surt d’allà per anar a ensenyar a Eloisa. I la fa anar a l’escola. Llegeix clàssics, s’enamoren i tenen un fill. Estranya relació de diàleg: dos talents dedicats a pensar. Més tard ella es retira a un monestir i ell li envia la “Història de les meves desgràcies”, una mena d’autobiografia on el cos és el principi de reflexió. Eloisa li contesta. I inicien una correspondència. Ell anava escrivint filosofia contaminat per les idees d’Eloisa, que remenava textos –igual que ell- i pensaments.


Política: Maria de Champagne, Maria de Castella. 1177. 50 anys després, Maria comprova que tot va molt ràpid, que el llatí ja no és la llengua de diàleg sinó les llengües romances, que la societat no vol ja només l’abstracte, la filosofia, sinó que demana la immediatesa, la imatge. Comença la novel·la, el mite. L’AMOR és el símbol d’aquesta època. Les dones es tornen mecenes de l’art i de la literatura. L’art ha de ser figuratiu. Estatut de les imatges. Convida un gran talent, escriptor: Chretien de Troies, primer gran novel·lista. D’ell saltem ja a Cervantes. I ella li dóna la idea de l’obra: novel·la de cavalleria: “El caballero de la carreta”. Al·legòric de si puja o no a la carreta que el portarà a la mort. Novel·la d’intriga que es publica amb entregues. Les dones influeixen en el que escriu i la intriga dura fins quasi al final. La novel·la reflexa les reaccions del públic.
Es passa de la idea de “polis” a la de nació –amb Juan de Salisbury-. Les dones són les que viatgen -portant el seu bagatge cultural i les idees del seu país- i, amb els seus casaments, contribueixen a crear una xarxa familiar a tot Europa. L’Estat de les Nacions.
Blanca reclama un paper dins la dinastia i demana a la seva àvia, Leonor de Aquitània, que amb 82 anys l’acompanyi a França per presentar-la al rei enemic, Lluís VIII. Leonor ho fa i demana al seu fill, Joan Sense Terra, que la presenti ell. Blanca s’hi casa, té un fill i es queda vídua amb un nen de 4 anys. Davant les Corts reclama el poder. L’argument: que té la cavalleria al carrer. Gest revolucionari. “L’estat sóc jo”. Creu que al S. XIII el millor serà ser sant. I el seu fill serà sant: Lluís IX. El teixit dinàstic és cosa de les dones. Ja no es parla d’imperi sinó d’estat dinàstic. Les dones s’escriuen entre elles i en general són les millors cròniques de l’época. Com la de la batalla de Navas de Tolosa, explicada per Blanca de Castella a les seves germanes.

Religió: Roswita de Gandersheim. Benedictina. Sud d’Alemanya. “La divertida”. Entra al convent i es fa abadessa per poder tenir les claus de la biblioteca i així tenir accés a tots els llibres. Llegia tot. Va glossar a Ovidi amb ironia i al mateix temps de manera sublim. El monestir era com ara un campus universitari: un refugi per poder estudiar i llegir. Amb
l’arribada dels frares comença un canvi, una revolució. S’involucren en la vida diària, en els canvis -franciscans, clarisses-.
Sor Isabel de Villena va escriure “Vita Christi”, S. XV, en català, sota dos nivells, el polític i el religiós. Reflexions sobre el valor polític de l’estat dinàstic després del casament dels Reis Catòlics. Ella era cosina de Isabel II. Parla del paper de Jesucrist en la història de la Humanitat. És un llibre d’una prosa extraordinària. En el fons és una resposta a la misogínia que impregna tota la literatura medieval. Vol entrar en conflicte amb el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Se la va considerar una escriptora feminista.

diumenge, 18 de gener del 2009

Sopar del senglar






Sopar del senglar



15 de gener de 2009







És costum a casa fer el civet de senglar. El meu pare me'n va ensenyar. Ell cuinava només la paella per 50 persones, la cargolada de sant Joaquim i el civet de senglar. La veritat és que em queda força bo. Vaig tenir un bon mestre!
Ara tinc el congelador ple de senglar i comencem el sopars amb amics que ens ho demanen de fa temps. Aquest ha estat el primer i aprofito per donar-vos la recepta.
De primer vaig fer una amanida que vam menjar a can Xesc de Gombren i que em va agradar molt.



Amanida de moniato:
Es posa a cada plat un tall de formatge blanc tendre -jo vaig fer servir maò tendre-, a sobre una rodanxa o dues finetes de moniato cuit. Quatre o cinc grans de raïm oberts, sense pell ni pinyol, escarola i brots tendres, dos filets d'arengada -la vaig comprar en filets ja fumada- i unes quantes pipes de gira-sol escampades per sobre. Tot amanit amb una reducció de Porto i vinagre de mòdena amb una mica de mel i, ja fred, barrejat amb oli d'oliva verge.
Va ser molt bona i l'aspecte immillorable! Hi vaig afegir un fresó enorme, molt dolç i bo per donar una nota de color.


Civet de senglar:

El civet es prepara tres dies abans. Tota la carn tallada com per estofar. Es posa en una cassola de terra o de ferro amb oli com per rostir. La carn amb una mica de sal i pebre. Per sobre una capa de ceba tallada ben fina i pastanaga a rodanxes petites. S'hi afegeix orenga i sajolida i un parell de fulles de llorer. Es cobreix de vi negre bo, espès, millor el mateix que farem servir per beure durant el sopar. I es deixa a la nevera en maceració 48 hores.
Passats els dos dies es posa tal com està al foc i, depèn del senglar, si és molt jove i petit o més gran, ha de coure de tres a quatre hores o, fins i tot, una mica més. Mitja hora abans de treure'l s'hi afegeix xocolata de pedra ratllat. L'endemà s'escalfa i es serveix. Sempre és millor que reposi 24 hores després de cuinar-lo.
Es serveix ben calent.
A veure qui s'anima a fer-lo. Bon profit!

dimarts, 13 de gener del 2009

Les dones i la política a l'Edat Mitjana -1-

Les dones i la política a l'Edat Mitjana
Aula d'extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya
Coordinat per José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'Història Medieval de la UAB i director de l’Institut d’Estudis Medievals.
Tractarà “Les dones a l’Edat Mitjana”, un recorregut en tres lliçons sobre el món de les dones a l’Edat Mitjana, en què es posa de relleu com són d’erronis els vells tòpics que fan referència al paper submís de la dona en aquesta època. amb el següent programa:

Dimarts, 13 de gener: “Les dones i la política a l’Edat Mitjana"
Dimarts, 20 de gener: “Les dones i la cultura literària a l’Edat Mitjana"
Dijous, 29 de gener: “El retrat de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement"

Lloc: Auditori Pompeu Fabra, Via Laietana 39, 5a planta, Barcelona (dies 13 i 29 de gener); Aula Capella de l’ETSEIB, Av. Diagonal 647, Barcelona (dia 20).
Hora: 18:00

13 de gener


La dona a l’època medieval.
Farem avui un viatge al passat femení.
El senyor Ruiz-Doménec ens presenta aquestes conferències com un tríptic. Els museus ens els ensenyen oberts, i és una llàstima. No podem veure’n les portes. I acostumen a ser més boniques i interessants que l’interior.
Avui contemplarem aquest tríptic medieval femení amb les portes tancades. Ja les obrirem la setmana que vé.
I en aquestes portes hi trobem dues dones: Teodora, de Bizanci, del S.VI i Douda, de l’imperi carolingi, del S.IX.


TEODORA, muller de l’emperador Justinià, representada com en un pantocràtor en els mosaics de Ravenna, va ser una dona valenta i decidida. Filla d’un domador d’ossos –figura metafòrica- es va casar amb l’emperador.
El 13 de gener de l’any 532 Justinià, veient la seva derrota, prepara l’exili per fugir de la mort, carregat amb el tresor públic. S’està a “La sala del silenci” dita així perquè allà només l’emperador té dret a parlar. I entra Teodora. I PARLA. Li diu que si marxa serà sol. Ella es queda encara que hagi de morir. “La púrpura és una bona mortalla”, diu. En aquell moment Teodora descobreix la seva individualitat i la història queda en suspens. Té 32 anys. I Justinià s’ho repensa i no se’n va. Teodora s’ha preparat durant anys per aquest moment. Ha fet viatges iniciàtics per la Mediterrània intentant desbrinar la política-religió de l’imperi. Veu tres corrents religiosos que són a la vegada polítics: els monofisites –l’islam-, els nestorians i els ortodoxos. I s’adona que el diàleg entre els tres corrents no és possible.
L’os era el símbol de la força i el fan canviar pel lleó. Ella vol retornar a l’os en contra del lleó –el seu marit-.
Quan comença a parlar Justinià queda pres per la seva paraula, se l’escolta. Procopio de Cesarea, historiador bizantí, escriu sobre Teodora un llibre quasi pornogràfic. No li perdona que l’emperador se l’escolti i li faci cas i diu que ella li parla “mentre li fa altres coses”. Això el preocupa més que el fet que parli.
Teodora, parlant, està ensenyant política a un guerrer covard.
Llavors arriba Belisari, un jove guerrer a les ordes de Teodora que demana els diners a l’emperador i fa la gran matança del 13 de gener. I sufoca la revolta.
Teodora fa entendre a Justinià que ha de legislar la política i fa una recopilació de lleis que ha durat fins als nostres dies. És la base del dret romà. També el fa lluitar contra el vàndals, que era l’únic imperi que els podia fer ombra. I li demana d’instal·lar-se a Ravenna, on ja esperen Teodora. Ella diu que el futur està a l’occident, no a l’orient. Però Justinià s’hi nega i Teodora no hi arribarà a anar mai, tot i que ja tenen els mosaics dedicats a ella. Gala Placídia hi va anar al S.IV i hi té el mausoleu. I l’imperi s’esfondra.

DOUDA, S. IX, de l’imperi carolingi, s’enfronta al marit i al germà per recuperar l’espai de l’imperi romà. Arriba a Barcelona com a lectora. Ella veu el futur en la lectura, no en la parla i el diàleg. Introdueix a la història un valor: LA LECTURA. La lectura era feina de dones, els homes eren la majoria analfabets.
A Barcelona veu que transmissió educadora ha de ser per escrit. No només conservar els texts, com feien els monjos, sinó ensenyar-los i llegir-los. I llavors ELLA ESCRIU. “Manual per a l’educació del meu fill”.
Diu que si, per raó de sexe, no se sap llegir, que escoltin qui llegeix. I es creen els auditoris. Les dones són les que llegeixen.

Es va obrint les portes del tríptic i comencem a entreveure un món que creiem que no existia. La llista de dones que van tenir la seva pròpia història o que van intervenir directament en la dels seus homes és molt llarga, inacabable.

divendres, 9 de gener del 2009

Veure o mirar


Veure o mirar
"Poesia visual"



Joaquim Brustenga-Etxauri
Pròleg: J.M. Calleja


Tabelaria edicions

Llegit el gener 2009

Aquest llibre és del meu germà Joaquim. Ell, ja des de molt jove , escrivia poemes visuals i petits relats. Fins i tot tenim un petit llibret de poesia "normal", publicada en format casolà, de quan tenia 19 anys. El títol era: "Avui ha plogut en el mar".

Ell comenta que la seva afició a la poesia visual li ve de Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, als quals va conèixer en una Mostra Oberta de Poesia, organitzada per ell mateix, a la Facultat de Dret, l'any 1975. Ha participat en diferents exposicions tant a Catalunya com a la resta d'Europa i aquest és el primer llibre que edita en solitari.

A mi la poesia visual m'agrada. Però m'agrada no com a poesia sinó com activitat creativa. Has de trobar un motiu determinat i saber-lo expressar de forma breu i visual. És curiós i divertit. I per a mi seria força difícil. I normalment donem més importància al que nosaltres no sabem fer que al que podem intentar i reeixir-ne. Però no m'emociona ni desperta en mi sentiments especials com pot fer-ho, i ho fa, el fet de llegir poesia, sobretot en veu alta.

Us recomano que entreu a la seva pàgina web i, si us agrada, busqueu el llibre. És entretingut i curiós, i per als que no estem ficats en aquest món, és un llibre diferent que cal tenir present.

divendres, 2 de gener del 2009

Bon any Nou 2009!



Bon any Nou 2009!


Tot sovint quan una cosa es presenta molt malament acaba millor del que havíem pensat. Aquest any que comencem ve marcat per una crisi mundial fora de mida. Afectarà moltes famílies i, a les que no afecti directament, els farà viure amb les imatges de pèrdua i soledat que generarà. Potser en moments com aquest és quan tots plegats sabrem tornar a donar valor a petits gestos, petites coses que abans passaven desapercebudes.

Desitgem a tots que tingueu un any amb amor i pau, serenor i alegria, feina i salut, amics i família, rialles i estones serioses... Que visquem amb humor el dia a dia i que ens enfrontem als problemes amb optimisme i energia. I que entre tots aconseguim que aquest any 2009 sigui un bon any malgrat les dificultats que vinguin.

Una abraçada amb els nostres millors desitjos!!!